Els meus escrits han estat un petit recull de l' obra de Maria Àngels Anglada.
De la seva mà he estat a la casa de l'Heura, en el Vic de la postguerra.
Gràcies als seus escrits he conegut el genocidi d'Armènia.
He viatjat a Grècia, on he viscut una mica la vida de l'Glauca.
També m'ha fet sentir el dolor d'en Daniel en els camps d'extermini d'Auschwitz.




 De la Maria Àngels Anglada el que més em meravella es la seva imaginació; el fet que, no havent estat em molts dels llocs que descriu a les seves novel·les, et pugui transportar a ciutats i paisatges amb tanta realitat. Per mi la seva obra ha estat un bonic descobriment.


M.Pau

EL JARDÍ DE L’AVI

El meu avi patern es deia Flavi,  jardiner de la casa d’un magnat romà. Pel temps passat d’ençà que l’avi m’explicà aquesta historia, no recordo el nom d’ aquest amo, però sí recordo la pròpia història.

Com a jardiner de la casa,  pobre d’ ell que no tingués el jardí ben cuidat. A l’avi, quan parlava de les seves flors, els ulls li brillaven d’il·lusió. Tot ell, en les seves paraules, transmetia l’amor que sentia per les seves Orquídies, Roses, Petúnies o Lliris de blancor Inmaculada.

També tenia herbes aromàtiques. Te de roca, Farigola, Romaní, Espígol, etc

. L’espai del jardí on l’avi tenia aquestes flors silvestres era el lloc preferit de l’amo. Els matins que no tenia reunió amb els seus consellers li agradava passejar i olorar la fragància de totes i cadascuna d’aquestes flors. Un dia, un pobre esclau, per fugir d’uns soldats que el perseguien, saltà la tàpia del jardí, amb tan mala sort que va anar a parar en el tros de les herbes aromàtiques. El pes del seu cos al caure va aixafar part de les flors.

L’avi, en veure la desfeta, es va esverar. Sabia que aquell matí l’amo baixaria al jardí. Ràpidament va tenir  una pensada, tapà el desastre amb una rica tela de vellut vermell, i quan l’amo li preguntà perquè estaven les flors tapades, l’avi va dir:  –senyor, veient el molt que us agrada l’aroma d’ aquestes flors he pensat impregnar el vellut amb la seva olor; desprès donaré la roba al sastre de la cort perquè faci una túnica a sa senyoria-. L’amo, molt cofoi, s’ho va creure i encara va obsequiar a l’avi amb una moneda de plata per la bona pensada que havia tingut

 M.Pau

primavera

 Records

La Carmeta era la petita dels germans, la que fins l’últim  moment va cuidar dels pares,

en el pis familiar.

Els seus germans, tots dos a l’estranger, quan van faltar els pares, li van dir que fes el que volgués del pis. Ella, en aquell moment en què els camins de la vida l’ havien dut a viure sola, va decidir buscar  un apartament petit, més adequat per ella.

Llavors va haver de buidar els armaris. Va ser aleshores quan van començar a aparèixer els records.

Primer, va ser una caixa de sabates, embolcallada amb un  bonic paper de flors, amb una cinta blava, i a sobre de tot, una etiqueta en la què hi va reconèixer la lletra de la mare que deia, “Nina de la Carmeta”. Amb molt de compte, va anar desembolcallant el paquet fins arribar a la  nina  que li havien portat  els reis  quan ella tenia uns sis anys.

Recordava la il·lusió que va sentir en veure aquell capet ple de rínxols rossos, i les moltes històries que la Mariona ( que és com li deia a la nina ) i ella van viure durant els anys que van estar juntes, fins que la Carmeta va canviar l’ amistat de la Mariona per la dels amics de la colla sardanista,

Va ser llavors quan la Mariona,  amorosament ficada  a la caixa de sabates, va anar a parar dalt de l’armari.

Va seguir remenant, baixant paquets i més paquets, fins arribar al tros dels penjadors, aquells que s’han de baixar amb un ganxo llarg de  punta torçada. En un d’aquells penjadors hi va descobrir el vestit de ballar sardanes. Era el vestit que duien totes les  noies de la colla “Floretes del bosc”, això sí, molt emmidonat perquè fes la sensació de volar quan ballaven.

 El seu pensament va anar cap a la plaça del Rei, rere la catedral, on les tardes dels dimecres, tocava una cobla; És quan es trobava amb altres nois i noies de la seva colla.

Recordava  els matins dels diumenges al parc de la Ciutadella, plens de llum i d’il·lusions, també ballant sardanes.

Amb aquell vestit va participar en molts concursos sardanístics. Recordava especialment el dia de la inauguració del camp del Barça, el Camp Nou, on anava de parella amb en Jordi, el seu primer i únic xicot, amb el què,  després d’ un festeig de tres anys, es va casar.

Va ser llavors quan va trobar el seu vestit de núvia, quan els seus records es van anar  amuntegant uns a sobre els altres: el naixement dels seus fills, batejos, comunions, estudis, ampliació d’estudis dels fills a l’estranger i, per fi, els nois que decideixen no tornar a casa, es queden definitivament, l’un, a París i l’altre, a Alemanya, on la seva  carrera es més valorada.

Recorda també un dia del més de novembre de fa un any, d’ aquells que sembla que el cel vulgui plorar. En Jordi, que era molt curiós, va tenir la mala pensada d’anar a esbrinar personalment si realment els núvols ploren, i va volar cap el cel, deixant-la  sola.

És per això que la Carmeta busca un apartament petit on no hi càpiguen les rampoines acumulades en el seu pas per la vida. On només ocupin espai els records tancats dins la seva memòria. Records que li facin companyia d’ara en endavant...

El Violí d’ Auschwitz

Aquell dia hi haver una sorpresa, però, una marca de tènue color d’ esperança. Havien vingut nous obrers esclaus, per omplir les baixes. Un dels nouvinguts, que posaren al costat de la seva llitera, era un mecànic del mateix carrer, quasi un amic. En Daniel va veure als seus ulls la sorpresa i la pena en veure’l tan prim, tan demacrat. S’abraçaren plorant; la feblesa física torna més fàcils les llàgrimes. Però aviat el violer, per primera vegada al Cam dels tres Rius, va conèixer una sensació d’ alegria. L’Eva era viva,  l’informà el seu veí, i estava relativament bé, L’havia vista, mentre ell feia una reparació, a la fabrica d’ uniformes militars, Si, l’Eva menjava cada dia bones llesques de pa de sègol, que la insòlita bondat del industrial li feia comprar de la seva butxaca Per els treballadors. Sovint, damunt del pa, fins i tot hi brillava una capa de margarita...o de  mantega!

   Enraonaven fluixet, en la nit fosca.  El seu amic li donava més detalls mirant de no ferir-lo massa. Ella abans havia estat en un altre camp, però havia sobreviscut i la tenia més aviat a prop.

  -Si pogués fugir i veure-la...

 - Ni hi pensis-l’ advertí en freund-, Podria ser la mort per a tu.

  Un company rondinà.                                                                   

 -A veure si em deixeu dormir, vosaltres!

 - Demà t’explicaré més coses, si som vius.

La curta conversa havia deixat en Daniel desvetllat. Tot i que no era gens fantasiós,

s’imaginava la seva Eva, asseguda a la màquina de cosir, les mans petitones fent córrer la roba, les cames boniques sota la màquina, movent incansables el pedal. Li agradava

més, però, de representar-se els seus llavis molsuts no damunt dels d’ell, sinó llepant la capa d’untuosa mantega sobre el pa de sègol, les beneïdes llesques gruixudes, pensava, que la farien romandre viva, que li tornarien una mica de lluïssor als ulls foscos i irisats.

No li tenia enveja; aquesta visió li llevà la desesperança, tot l’endemà treballà amb una mica de ganes de viure, altra vegada.

El violí de Auschwitz

Negativa de Rascher a utilitzar, en els experiments per elevar la temperatura dels presos congelats

  amb aigua quasi gelada, una presonera d’aspecte <<nòrdic>>-1943.

Van ser posades a la meva disposició quatre dones per a recuperar la temperatura dels presos a través de la calor animal; procedien del camp de concentració d’Ravensbrück.

  Una d’ aquestes dones presenta caràcters racials totalment nòrdics: cabell ros, ulls blaus, forma del cap i del cos. Té 21 anys i 3/4.

    A la meva objecció pel fet de que s’havia presentat voluntària per el bordell, amb va dir: <<Més valen sis mesos de bordell que sis mesos de camp>>.  M’explicà estranys detalls del camp de R., Confirmats per altres dones i el vigilant que les que l’acompanyava.

    Repugna a la meva sensibilitat racial el fet que es posi a la disposició de presos ètnicament inferiors, com a prostituta, una noia de físic ben nòrdic. Tal volta amb una tasca adequada  hom podria tornar-la al bon camí.     És per aquesta raó que em nego a usar-la en els experiments i adreço aquest informe al comandant del camp i a l’ajudant del Reichsführer SS.

     

  Dr.S.Rascher

<<E VINC EN LLOC ON TOTA LLUM ÉS MORTA>>

<<SOJORNANT EN TENEBRES I A L’OMBRA DE LA MORT

<<ENCADENATS PER LA MISÈRIA I PEL FERRO>>

El violí d’Auschwitz (1994)

 Tercer dels horitzons de Maria Àngels Anglada, el de la dimensió crítica i el compromís solidari amb els febles, sense que la nova perspectiva suposi haver de bandejar els punts d’una sensibilitat que viatja prop del confort líric de la poesia i entaula diàlegs amorosos amb el món de la música.

Daniel, el protagonista d’El violí d’Auschwitz, és un jueu de Cracòvia, violer d’ofici, tancat al camp d’extermini nazi on declara, per aproximació i per mirar de salvar la vida, que és fuster. 

Però quan els alemanys descobreixen que és luthier, es troba, per mor d’una juguesca a vida o mort, en el repte d’haver de construir un violí tan bo com un Stradivarius.      

                                                      

La construcció del violí, que a la llarga servirà per convertir-lo en supervivent, esdevé el símbol més poderós i magnífic de la novel·la: la música contra la barbàrie, el contrast radical entre la bellesa creada per les mans del luthier i l’horror de sobreviure en la cruel insensatesa d’Auschwitz.

  

  Formulari per a càstigs i assots-1942
Arrest:
Primera classe (normal)
    Fins a tres dies. Catre de fusta. Alimentació, pa i aigua.
    Menjar complet cada quatre dies.

Segona classe (amb agreujants):
   Fins a 42 dies. Cel·la fosca. Catre de fusta. Alimentació:
   Com a la primera classe.

Tercera classe (rigorós)
  Fins a 3 dies. Sense possibilitat de seure ni ajeure’s.         

 Cel·la  fosca. Alimentació: com les classes anteriors.
 Càstig corporal. Nombre d’assots: 5, 10, 15, 20, 25.
  Instruccions; Primer de tot, revisió mèdica.
 Els assots s’aplicaran amb un fuet de cuir i seguits, i  comptarà          cadascun d’ells. Queda prohibit despullar o  desvestir
algunes parts del cos, La persona no serà lligada, 
sino que s’ajaurà en un banc.
Només se la fuetejarà als malucs i el cul.

Segell:  Oficina d’ Administració i Economia de les SS.

video

UN DIA AMB LA VIDA DE GLAUCA

Encara vaig conèixer un altre, dels estimats de les Muses, en la meva estada a Cos. feia potser mig any que vivia a casa  del l’oncle,  quan em van anunciar l’ arribada d’un poeta molt famós,  que venia de  Siracusa i es deia Teòcrit. S’ hostatjaria a casa del seu germà Tiònic, em va dir l’oncle, i m’assegurà que me’l faria conèixer.

 El dia que vaig anar a l’ vil·la de Tiònic estava torbada, gairebé tant com si anés a una cita amb  l’estimat, em vaig arreglar amb més cura que mai: vaig triar la túnica més bonica, ajustada a  l’espatlla per una preciosa agulla de plata, em vaig perfumar ells cabells, fins hi tot em vaig pintar un xic les vores dels ulls per fer remarcar el seu color verd.

 Em vaig endur les darreres cançons que havia escrit i musicat. Això sí que em va ser útil; en canvi, tota la cura que havia posat en el meu cos es revelà vana,  perquè el poeta estava enamorat d’un noi  i em penso que no va arribar a saber de quin color eren els meus ulls, ni mirà els meus cabells enrinxolats, ni es fixà que jo era més alta que no ho solen ser les noies de Cos.

Com son de perfectes els seus idil·lis, com em feren estremir quan els llegia! La seva veu era greu i dolça, els seus mots ben trenats i harmoniosos, un cant nou que superava de bon tros tot allò que havia escoltat fins aleshores entre els amics de l’oncle. podria arribar mai, jo, al primer graó d’aquella escala que ell havia pujat fins el capdamunt?

Jo no parava de demanar a l’oncle que el convidés un dia a casa seva i ens deixés  assistir al convit a la tia i a mi. Al capdavall em va fer cas, perquè m’ estimava molt, i envià al seu esclau missatger a convidar Teòcrit i Tiònic. Ho recordo com si el convit hagués estat ahir mateix!  Quin àpat inoblidable!

 Havíem començat menjant petites porcions d’ ànecs, de colomins i de pollastre, damunt dels plats més bells de la casa i amb un pa a la mida de cada plat. Després la tia havia fet preparar una oca farcida, amb puré de pèsols damunt d’ous coits, ostres, guatlles rostides. Allò que em va agradar més però, van ser les postres; Els pastissets eren en forma d’ocells, de flor, de dofí, acolorits amb rovell d’ou i amb petites fruites servades amb mel,

 Després d’ haver-nos esbaldit les mans van venir dues esclavetes i un esclau molt jove i bell, duien una corona de flors per a cada un de nosaltres i una ampolla de perfum per els convidats, de terrissa molt bellament decorada;

Estem amb família Glauca, canta’ns alguna de les teves tonades de pastors -em va plegar l’oncle. Jo em vaig tornar vermella fins a les orelles , pensant qui m’ escoltava, però acompanyant-me amb la cítara vaig cantar dues curtes cançons tan bé com vaig poder.

-Glauca- el to càlid de la seva veu em va reconfortar -, de veritat et dic que has començat, tant jove, a tastar l’ aigua de les Muses. Les teves cançons són força ben fetes i has sabut triar. les paraules. Estic content d’haver-te escoltat. Em va semblar que volava pels aires d’ alegria.

El convit s'acabà, doncs, alegrament per mi, i em penso que per tota la reduïda colla que ens havíem reunit al menjador de casa els oncles.



Sandàlies d'escuma, segle III a.C.,
    Maria Àngels Anglada

Tempestes d’estiu

M'agraden molt les tempestes a l’estiu, quan els trons sembla que trenquin el cel.  Imagino que allà dalt estan de festa grossa que deuen esta festejant? potser la arribada de un nou i important ostatge? pot ser que els àngels facin classes de ball? potser de claqué?

O també podria ser que els àngels es barallessin?
Però no, els àngels s'estimen entre ells, això es el que sempre diu l'església i jo ho vull creure, el meu pensament segueix donant voltes intrigat pel soroll dels trons. 
Quan de cop comença a ploure, és llavors que tinc la seguretat que dalt del cel s'hi barallaven i que els perdedors son els que ploren.

Si la pluja es forta, de aquella que fa aixecar bombolles al terra, deixo de buscar el perquè del soroll dels trons, em deleixo amb l'olor que desprèn el terra humit per l'pluja, i sento una gran pau interior.

                                                                                                                                                    m.pau

                                   EL QUADRE 

Feia molts anys que aquell quadre penjava del mateix lloc, la paret  esquerra del menjador de casa. Era una marina d’autor desconegut, la força que es desprenia de les onades sempre em sorprenia no semblava una pintura, si el mirava molta estona l’última onada es fonia amb el cel.

 Un dia em vaig adormir mirant el quadre, poc a poc m’ha endinsava dintre de aquella onada que sempre cridava tant la meva atenció, ni la frescor del mar em va despertar. !I es que tenia tanta 
curiositat per veure què s'hi amagava sota l’onada!...

Cada vegada era més al fons del mar, veia peixos de tots colors nedaven confiats al meu voltant, ben segur,  s'ha  adonaven que jo no els faria mal, que  només volia veure que s'hi amagava rere la onada del meu quadre. De sobte entre dues algues llargarudes va apa-reixa una cara molt i molt bonica tenia una  rossa cabellera recollida amb una diadema feta d'escates brillants, (possiblement escates de d'orada) vaig anar apropant-me poquet a poquet per no espantar-la, quan vaig ser prop de les llargarudes algues, vaig deixar anar un suau, !hola! la Sireneta a la que pertanyia aquella cara tan bonica, igual que els peixos no es va espantar, crec que quan jo un dia i altre mirava el quadre els habitants de les onades també em veien i ja em coneixien, es per això que no s'ha espantaven, la Sireneta em va saludar amb un altre hola, !la seva veu no sé com explicar-ho...,era dolça, suau harmoniosa, 

Varem fer las presentacions  li vaig dir el meu nom, ella va dir que els seus amics li deien Sireneta.

Estava molt sorpresa que jo hagués pogut entrar dins l’onada i arribar allà on era ella,  jo tampoc ho entenia no hi havia cap més explicació que no fos, que el meu desig desprès de tants anys va fer el miracle. 
Bé en va dir, ja que has estat tan valent de traspassar l’onada i entrar dins  la pintura, et mostraré el meu regne, i agafant-me de la ma em va dur mar endins, no tinc paraules per poder explicar el que vaig veure, des de el petit peix anomenat Pallasso petit i de coloraines, fins els cridaners dofins, passant per las orades, el congre, alguns raps, un calamar que en va mirar fixament amb els seus ulls sortints,  fins hi tot vaig veure un peix espasa, que al passar ràpidament pel meu costat em va espantar moltíssim, va anar de poc que no em punxes, un cavallet de mar.... i molts i molts peixos de diferents especies. 




 La sireneta em mirava i reia, se'n reia de mi, de les meves exclamacions de sorpresa. No em molestava el seu riure,  gracies a ella vaig veure un món  que mai hagués somiar. 

De sobte vaig sentir un soroll molt fort i el meu somni es va esvair en el no rés. Aquell món marí tan meravellós es va convertir en un menjador, amb un sofà, un aparell de TV i poca cosa més. A la paret esquerra del menjador seguia penjat el quadre, la meva marina, amb la que havia viscut un somni que no oblidaria mai.

ARMÈNIA:  Una mica de la seva història.

La memòria històrica és feble amb els pobles petits i Turquia n’és tant  conscient  que s’ha especialitzat a esprémer tot el suc de la impunitat que li atorga  la conjuntura d’ una situació geopolítica privilegiada. Per la seva funció de coixí,  la península d’ Anatòlia s’ha convertit en frontera de confort  entre Europa i el món  àrab, i,  en els anys de la Guerra Freda, es dreçà com una torre de guaita des d 'on  Occident controlava l' antiga URSS. Aquestes raons d’ estratègia geogràfica han permès a Turquia cometre barbaritats com   l’anihilament  dels armenis, la invasió de Xipre,  les atrocitats comeses amb els kurds i una manca absoluta de respecte pels drets humans. Segurs dels privilegis de la geopolítica, els governs  turcs han actuat tot aquest segle per la via dels fets consumats i fent cada vegada com qui sent ploure davant de les protestes internacionals i les resolucions de l’ ONU.

Entre 1915 i 1916, dins d’ una espiral de tensions encetades el darrer terç del segle x1x, es produí un dels cops més sagnants en la història del genocidi del poble armeni, bona part del qual restava dins de l’imperi Otomà. Es diu que n' assassinaren més d' un milió i mig i els que pogueren,  fugiren a refugiar-se a Jerevan  i  Êcmiadzin, la part  d' Armènia de la Transcaucàsia  russa.

Sobre  aquest fets, Maria Àngels Anglada ha escrit Quadern d’Aram, una novel·la breu i sòbria com totes les seves, que compta amb l’intens dramatisme de la història dels armenis, una eficaç funcionalitat narrativa i una capacitat de síntesi que sovint acosta la novel·la als territoris de la lírica.

     

    Tisores de mots tallen les heures de l'oblit

    que encerclen una llengua, un bosc amenaçat

     o els ulls espaordits dels infant de armènia.

       És trista cosa morir a l'exili 

      quan el cor s'absenta per camins deserts.

      És trista cosa morir a l'exili

      quan la fugida i la febre us han rendit. 

Una setmana després que el Senat francès ratifiqués la llei que penalitza la negació del genocidi armeni, 72 senadors de diferents partits han presentat un recurs contra el text davant el Consell Constitucional. La iniciativa, impulsada pel president del grup RDSE (radicals d'esquerra), Jacques Mézard, ha estat subscrita per centristes, ecologistes i destacats senadors del partit de Nicolas Sarkozy, la UMP, i del Partit Socialista, majoritari a la Cambra alta. Per presentar recurs feien falta les firmes de 60 membres de l'hemicicle.

Protesta de franco-turcs a prop del Senat francès, el 23 de gener passat. PASCAL ROSSIGNOL | REUTERS

La polèmica llei, que ha provocat una crisi diplomàtica amb Turquia, va ser aprovada el 23 de gener a la nit, després de més de set hores de debat. El text preveu una condemna d'un any de presó i una multa de 45.000 euros per negar l'exterminació d'una part del poble armeni a Anatòlia entre el 1915 i el 1917, durant l'Imperi otomà. Fins ara, França només penalitzava la negació del genocidi jueu durant la segona guerra mundial.

Ankara, que ha rebut amb satisfacció la iniciativa dels senadors, rebutja el terme genocidi, encara que admet massacres que van acabar amb la vida d'uns 500.000 armenis. Aquests, en canvi, xifren en 1,5 milions el nombre de víctimes mortals.

LA CASA DE L'HEURA

Els infants l' anomenàvem així perquè tota una paret plena d'heura espessa de dalt a baix tancava el jardí per la banda de migdia; només una finestra, a mitja alçada, s'obria en tota la façana verd fosc on remorejaven les merles, goludes de les baies quasi negres. També hi venien rossinyols, que sentíem refilar des del menjador.Aquella paret i la seva finestra em fascinaven; sobretot la finestra. La podia veure molt bé des de la galeria que voltava el jardí per dues bandes. S'hi movien, de vegades, unes ombres gesticulants  i  misterioses, uns braços que s'obrien en un gest ample o s'alçaven cap amunt, com els actors que jo havia vist representant  Els Pastorets, o, més ben dit, l'any 1941,Los pastorcillos de Belén, al teatre antic de l'Orfeó Vigatà.
Em ve a la memòria, després de tant  temps,  una nit de lluna. Vaig anar a la galeria per veure el jardí amb la pols nevada de la lluna plena: devia ser pel mes de setembre, perquè recordo que al vespre tots els fils d'electricitat del carrer eren plens d'orenetes; sempre s'hi reunien, abans de la Mercè, i poblaven el carrer amb els seus xiscles i les seves ales màgiques. Aquella nit, entre la resplendor pàl·lida, els arbres coneguts del jardí-el saüquer, el presseguer, la prunera, l'acàcia i un exòtic catalpa-semblaven un doble divers d'ells mateixos, el pou,  condemnat d'anys ençà, amb la seva caseta, era com un niu de somnis, prop de l'escala d'alts graons ben coberts de gessamí. En la gran quietud de la nit que naixia, m'arribaven bocins de mots de la Casa de l'Heura

Per camins de gavines i aiguamolls
records de fonts profundes em colpeixen

SANDÀLIES D' ESCUMA

L'oncle i jo ens embarcàrem, mentre els nostres familiars ens feien adéu des de la riba; havíem de fer-nos a la mar abans de la mala estació, el pare ens havia fet arribar un correu amb la trista notícia de la malaltia de Anactòria, la meva  germana pel que semblava no hi havia remei. Abans d'embarcar-nos, l' oncle encarregà a la seva muller que ofrenés un porcell a Asclepi, déu de la medicina.

Vam tenir una bona travessa, sota un cel claríssim, i sovint ens acompanyaren els salts dels dofins que perseguien bancs de peix, i les gavines d'ales de neu i de cendra.Una lluor molt petita d'esperança brillava en els ulls de la mare, mentre l'oncle visitava la meva germana i li preparava medecines; estava tan prima i enfebrada que gairebé el seu rostre em semblava desconegut,
El seu marit, molt més gran que ella, semblava un fantasma de l'Hades que voltés sense nord per la casa, mirant els seus dos infants amb una tristesa infinita.
                                                                        
                                   
  Si com ho fan les gavines

  Jo al cel em pogués alçar,
  Volaria molt  mot alt
  buscant somnis estimats.
  Els que vaig perdre a la terra
  per no saber jo volar.
M. Pau

Els corallers

La duresa, el color i la bellesa dels llocs amagats on creixia el corall van ser un dels principals reclams

perquè molts d'aquests homes emprenedors, sobretot italians i grecs, s'interessessin per aquest celenterat que, dissortadament, avui en  dia és difícil de trobar a menys de 40 o 50 metres de profunditat a les nostres costes.

 Després de l'estada a la Ciutat Comtal, els kondos s'instal··laren a Portvendres (Rosselló), uns dos o tres anys. Allà començaren a pescar corall i esponja. D'ells, precisament, es diu que van ser els pioners a introduir l'escafandre semiautònom en el nostre país.

Coralls brillants jo veig amb somnis

Escates de plata m’ acaricien la pell. 

Si pogués despertar jo no voldria.

Seguir somiant desitjaria.

I enfonsar-me en el somni.

Per sempre més.

         MªPau.

Francecs Foguet, Maria Àngels Anglada.Passió per la memòria Barcelona 2003.

Un dia i escaig abans de començar a pensar en la història del Quadern d'Aram, Maria Àngels(Anglada) veu, a la televisió francesa, el film Mayrig (<<Mare>>,  1992),  d' Henri Verneuil ,interpretat per Claudia Cardinale i Omar Sharif,  Aquest director francès,  d' origen armeni,  evoca en el film la seva infantesa: de ben petit, la família ha de fugir d'Armènia,  als anys vint,  a causa de l'amenaça turca,  i ha d' instal·lar-se a Marsella, on viuen les dificultats de la integració en un altre país i en una altra cultura.Com el cas de Quadern d' Aram,  la figura de la mare - i també de les germanes-pren un protagonisme crucial en la pel·lícula: la pobra dona va trampejant, amb un coratge exemplar, les dificultats de supervivència en una societat profundament xenòfoba.

El Mont Ararat

Ho veig així

Inspirat en el poema de Daniel Varujan Terra porpra.


 Terres del Nord d’Espanya

 Poblades per persones fortes

 un xic adustes

com les seves muntanyes.

Que per sempre més

els vostres pobles s’ impregnin  de

sol i pau,no pas de sang.

Sud,terra alegre, de gent amable

aprofiteu  l’escalfor del vostre Sol

 envejat per països de gels permanents.

Que al nord- Est,brilli tot l’esplendor

de les platges de Girona

en l’estimada Catalunya,

 i mai aquesta terra sigui anul·lada

ni ignorada.

Al  nord- Oest,les terres de Castella ,

Que els seus  edificis impregnats d’ història

 donin fe d’ elegància i valentia.


M.Pau Rojas