Encara vaig conèixer un altre, dels estimats de les Muses, en la meva estada a Cos. feia potser mig any que vivia a casa del l’oncle, quan em van anunciar l’ arribada d’un poeta molt famós, que venia de Siracusa i es deia Teòcrit. S’ hostatjaria a casa del seu germà Tiònic, em va dir l’oncle, i m’assegurà que me’l faria conèixer.
El dia que vaig anar a l’ vil·la de Tiònic estava torbada, gairebé tant com si anés a una cita amb l’estimat, em vaig arreglar amb més cura que mai: vaig triar la túnica més bonica, ajustada a l’espatlla per una preciosa agulla de plata, em vaig perfumar ells cabells, fins hi tot em vaig pintar un xic les vores dels ulls per fer remarcar el seu color verd.
Em vaig endur les darreres cançons que havia escrit i musicat. Això sí que em va ser útil; en canvi, tota la cura que havia posat en el meu cos es revelà vana, perquè el poeta estava enamorat d’un noi i em penso que no va arribar a saber de quin color eren els meus ulls, ni mirà els meus cabells enrinxolats, ni es fixà que jo era més alta que no ho solen ser les noies de Cos.
Com son de perfectes els seus idil·lis, com em feren estremir quan els llegia! La seva veu era greu i dolça, els seus mots ben trenats i harmoniosos, un cant nou que superava de bon tros tot allò que havia escoltat fins aleshores entre els amics de l’oncle. podria arribar mai, jo, al primer graó d’aquella escala que ell havia pujat fins el capdamunt?
Jo no parava de demanar a l’oncle que el convidés un dia a casa seva i ens deixés assistir al convit a la tia i a mi. Al capdavall em va fer cas, perquè m’ estimava molt, i envià al seu esclau missatger a convidar Teòcrit i Tiònic. Ho recordo com si el convit hagués estat ahir mateix! Quin àpat inoblidable!
Després d’ haver-nos esbaldit les mans van venir dues esclavetes i un esclau molt jove i bell, duien una corona de flors per a cada un de nosaltres i una ampolla de perfum per els convidats, de terrissa molt bellament decorada;
Estem amb família Glauca, canta’ns alguna de les teves tonades de pastors -em va plegar l’oncle. Jo em vaig tornar vermella fins a les orelles , pensant qui m’ escoltava, però acompanyant-me amb la cítara vaig cantar dues curtes cançons tan bé com vaig poder.
-Glauca- el to càlid de la seva veu em va reconfortar -, de veritat et dic que has començat, tant jove, a tastar l’ aigua de les Muses. Les teves cançons són força ben fetes i has sabut triar. les paraules. Estic content d’haver-te escoltat. Em va semblar que volava pels aires d’ alegria.
El convit s'acabà, doncs, alegrament per mi, i em penso que per tota la reduïda colla que ens havíem reunit al menjador de casa els oncles.Sandàlies d'escuma, segle III a.C.,
Maria Àngels Anglada
