dimarts, 27 de març del 2012

UN DIA AMB LA VIDA DE GLAUCA


Encara vaig conèixer un altre, dels estimats de les Muses, en la meva estada a Cos. feia potser mig any que vivia a casa  del l’oncle,  quan em van anunciar l’ arribada d’un poeta molt famós,  que venia de  Siracusa i es deia Teòcrit. S’ hostatjaria a casa del seu germà Tiònic, em va dir l’oncle, i m’assegurà que me’l faria conèixer.
 El dia que vaig anar a l’ vil·la de Tiònic estava torbada, gairebé tant com si anés a una cita amb  l’estimat, em vaig arreglar amb més cura que mai: vaig triar la túnica més bonica, ajustada a  l’espatlla per una preciosa agulla de plata, em vaig perfumar ells cabells, fins hi tot em vaig pintar un xic les vores dels ulls per fer remarcar el seu color verd.
 Em vaig endur les darreres cançons que havia escrit i musicat. Això sí que em va ser útil; en canvi, tota la cura que havia posat en el meu cos es revelà vana,  perquè el poeta estava enamorat d’un noi  i em penso que no va arribar a saber de quin color eren els meus ulls, ni mirà els meus cabells enrinxolats, ni es fixà que jo era més alta que no ho solen ser les noies de Cos.
Com son de perfectes els seus idil·lis, com em feren estremir quan els llegia! La seva veu era greu i dolça, els seus mots ben trenats i harmoniosos, un cant nou que superava de bon tros tot allò que havia escoltat fins aleshores entre els amics de l’oncle. podria arribar mai, jo, al primer graó d’aquella escala que ell havia pujat fins el capdamunt?
Jo no parava de demanar a l’oncle que el convidés un dia a casa seva i ens deixés  assistir al convit a la tia i a mi. Al capdavall em va fer cas, perquè m’ estimava molt, i envià al seu esclau missatger a convidar Teòcrit i Tiònic. Ho recordo com si el convit hagués estat ahir mateix!  Quin àpat inoblidable!
 Havíem començat menjant petites porcions d’ ànecs, de colomins i de pollastre, damunt dels plats més bells de la casa i amb un pa a la mida de cada plat. Després la tia havia fet preparar una oca farcida, amb puré de pèsols damunt d’ous coits, ostres, guatlles rostides. Allò que em va agradar més però, van ser les postres; Els pastissets eren en forma d’ocells, de flor, de dofí, acolorits amb rovell d’ou i amb petites fruites servades amb mel,
 Després d’ haver-nos esbaldit les mans van venir dues esclavetes i un esclau molt jove i bell, duien una corona de flors per a cada un de nosaltres i una ampolla de perfum per els convidats, de terrissa molt bellament decorada;
Estem amb família Glauca, canta’ns alguna de les teves tonades de pastors -em va plegar l’oncle. Jo em vaig tornar vermella fins a les orelles , pensant qui m’ escoltava, però acompanyant-me amb la cítara vaig cantar dues curtes cançons tan bé com vaig poder.
-Glauca- el to càlid de la seva veu em va reconfortar -, de veritat et dic que has començat, tant jove, a tastar l’ aigua de les Muses. Les teves cançons són força ben fetes i has sabut triar. les paraules. Estic content d’haver-te escoltat. Em va semblar que volava pels aires d’ alegria.
El convit s'acabà, doncs, alegrament per mi, i em penso que per tota la reduïda colla que ens havíem reunit al menjador de casa els oncles.



Sandàlies d'escuma, segle III a.C.,
    Maria Àngels Anglada

dimarts, 20 de març del 2012

Tempestes d’estiu


M'agraden molt les tempestes a l’estiu, quan els trons sembla que trenquin el cel.  Imagino que allà dalt estan de festa grossa que deuen esta festejant? potser la arribada de un nou i important ostatge? pot ser que els àngels facin classes de ball? potser de claqué?
O també podria ser que els àngels es barallessin?
Però no, els àngels s'estimen entre ells, això es el que sempre diu l'església i jo ho vull creure, el meu pensament segueix donant voltes intrigat pel soroll dels trons. 
Quan de cop comença a ploure, és llavors que tinc la seguretat que dalt del cel s'hi barallaven i que els perdedors son els que ploren.
Si la pluja es forta, de aquella que fa aixecar bombolles al terra, deixo de buscar el perquè del soroll dels trons, em deleixo amb l'olor que desprèn el terra humit per l'pluja, i sento una gran pau interior.

                                                                                                                                                    m.pau

diumenge, 11 de març del 2012

                                   EL QUADRE 

Feia molts anys que aquell quadre penjava del mateix lloc, la paret  esquerra del menjador de casa. Era una marina d’autor desconegut, la força que es desprenia de les onades sempre em sorprenia no semblava una pintura, si el mirava molta estona l’última onada es fonia amb el cel.
 Un dia em vaig adormir mirant el quadre, poc a poc m’ha endinsava dintre de aquella onada que sempre cridava tant la meva atenció, ni la frescor del mar em va despertar. !I es que tenia tanta 
curiositat per veure què s'hi amagava sota l’onada!...
Cada vegada era més al fons del mar, veia peixos de tots colors nedaven confiats al meu voltant, ben segur,  s'ha  adonaven que jo no els faria mal, que  només volia veure que s'hi amagava rere la onada del meu quadre. De sobte entre dues algues llargarudes va apa-reixa una cara molt i molt bonica tenia una  rossa cabellera recollida amb una diadema feta d'escates brillants, (possiblement escates de d'orada) vaig anar apropant-me poquet a poquet per no espantar-la, quan vaig ser prop de les llargarudes algues, vaig deixar anar un suau, !hola! la Sireneta a la que pertanyia aquella cara tan bonica, igual que els peixos no es va espantar, crec que quan jo un dia i altre mirava el quadre els habitants de les onades també em veien i ja em coneixien, es per això que no s'ha espantaven, la Sireneta em va saludar amb un altre hola, !la seva veu no sé com explicar-ho...,era dolça, suau harmoniosa, 
Varem fer las presentacions  li vaig dir el meu nom, ella va dir que els seus amics li deien Sireneta.
Estava molt sorpresa que jo hagués pogut entrar dins l’onada i arribar allà on era ella,  jo tampoc ho entenia no hi havia cap més explicació que no fos, que el meu desig desprès de tants anys va fer el miracle. 
Bé en va dir, ja que has estat tan valent de traspassar l’onada i entrar dins  la pintura, et mostraré el meu regne, i agafant-me de la ma em va dur mar endins, no tinc paraules per poder explicar el que vaig veure, des de el petit peix anomenat Pallasso petit i de coloraines, fins els cridaners dofins, passant per las orades, el congre, alguns raps, un calamar que en va mirar fixament amb els seus ulls sortints,  fins hi tot vaig veure un peix espasa, que al passar ràpidament pel meu costat em va espantar moltíssim, va anar de poc que no em punxes, un cavallet de mar.... i molts i molts peixos de diferents especies. 




 La sireneta em mirava i reia, se'n reia de mi, de les meves exclamacions de sorpresa. No em molestava el seu riure,  gracies a ella vaig veure un món  que mai hagués somiar. 


De sobte vaig sentir un soroll molt fort i el meu somni es va esvair en el no rés. Aquell món marí tan meravellós es va convertir en un menjador, amb un sofà, un aparell de TV i poca cosa més. A la paret esquerra del menjador seguia penjat el quadre, la meva marina, amb la que havia viscut un somni que no oblidaria mai.

diumenge, 4 de març del 2012

ARMÈNIA:  Una mica de la seva història.

La memòria històrica és feble amb els pobles petits i Turquia n’és tant  conscient  que s’ha especialitzat a esprémer tot el suc de la impunitat que li atorga  la conjuntura d’ una situació geopolítica privilegiada. Per la seva funció de coixí,  la península d’ Anatòlia s’ha convertit en frontera de confort  entre Europa i el món  àrab, i,  en els anys de la Guerra Freda, es dreçà com una torre de guaita des d 'on  Occident controlava l' antiga URSS. Aquestes raons d’ estratègia geogràfica han permès a Turquia cometre barbaritats com   l’anihilament  dels armenis, la invasió de Xipre,  les atrocitats comeses amb els kurds i una manca absoluta de respecte pels drets humans. Segurs dels privilegis de la geopolítica, els governs  turcs han actuat tot aquest segle per la via dels fets consumats i fent cada vegada com qui sent ploure davant de les protestes internacionals i les resolucions de l’ ONU.



Entre 1915 i 1916, dins d’ una espiral de tensions encetades el darrer terç del segle x1x, es produí un dels cops més sagnants en la història del genocidi del poble armeni, bona part del qual restava dins de l’imperi Otomà. Es diu que n' assassinaren més d' un milió i mig i els que pogueren,  fugiren a refugiar-se a Jerevan  i  Êcmiadzin, la part  d' Armènia de la Transcaucàsia  russa.
Sobre  aquest fets, Maria Àngels Anglada ha escrit Quadern d’Aram, una novel·la breu i sòbria com totes les seves, que compta amb l’intens dramatisme de la història dels armenis, una eficaç funcionalitat narrativa i una capacitat de síntesi que sovint acosta la novel·la als territoris de la lírica.
     
    Tisores de mots tallen les heures de l'oblit
    que encerclen una llengua, un bosc amenaçat
     o els ulls espaordits dels infant de armènia.

       És trista cosa morir a l'exili 
      quan el cor s'absenta per camins deserts.
      És trista cosa morir a l'exili
      quan la fugida i la febre us han rendit. 




Una setmana després que el Senat francès ratifiqués la llei que penalitza la negació del genocidi armeni, 72 senadors de diferents partits han presentat un recurs contra el text davant el Consell Constitucional. La iniciativa, impulsada pel president del grup RDSE (radicals d'esquerra), Jacques Mézard, ha estat subscrita per centristes, ecologistes i destacats senadors del partit de Nicolas Sarkozy, la UMP, i del Partit Socialista, majoritari a la Cambra alta. Per presentar recurs feien falta les firmes de 60 membres de l'hemicicle.
zoomProtesta de franco-turcs a prop del Senat francès, el 23 de gener passat.
Protesta de franco-turcs a prop del Senat francès, el 23 de gener passat. PASCAL ROSSIGNOL | REUTERS
La polèmica llei, que ha provocat una crisi diplomàtica amb Turquia, va ser aprovada el 23 de gener a la nit, després de més de set hores de debat. El text preveu una condemna d'un any de presó i una multa de 45.000 euros per negar l'exterminació d'una part del poble armeni a Anatòlia entre el 1915 i el 1917, durant l'Imperi otomà. Fins ara, França només penalitzava la negació del genocidi jueu durant la segona guerra mundial.
Ankara, que ha rebut amb satisfacció la iniciativa dels senadors, rebutja el terme genocidi, encara que admet massacres que van acabar amb la vida d'uns 500.000 armenis. Aquests, en canvi, xifren en 1,5 milions el nombre de víctimes mortals.