LA CASA DE L'HEURA

Els infants l' anomenàvem així perquè tota una paret plena d'heura espessa de dalt a baix tancava el jardí per la banda de migdia; només una finestra, a mitja alçada, s'obria en tota la façana verd fosc on remorejaven les merles, goludes de les baies quasi negres. També hi venien rossinyols, que sentíem refilar des del menjador.Aquella paret i la seva finestra em fascinaven; sobretot la finestra. La podia veure molt bé des de la galeria que voltava el jardí per dues bandes. S'hi movien, de vegades, unes ombres gesticulants  i  misterioses, uns braços que s'obrien en un gest ample o s'alçaven cap amunt, com els actors que jo havia vist representant  Els Pastorets, o, més ben dit, l'any 1941,Los pastorcillos de Belén, al teatre antic de l'Orfeó Vigatà.
Em ve a la memòria, després de tant  temps,  una nit de lluna. Vaig anar a la galeria per veure el jardí amb la pols nevada de la lluna plena: devia ser pel mes de setembre, perquè recordo que al vespre tots els fils d'electricitat del carrer eren plens d'orenetes; sempre s'hi reunien, abans de la Mercè, i poblaven el carrer amb els seus xiscles i les seves ales màgiques. Aquella nit, entre la resplendor pàl·lida, els arbres coneguts del jardí-el saüquer, el presseguer, la prunera, l'acàcia i un exòtic catalpa-semblaven un doble divers d'ells mateixos, el pou,  condemnat d'anys ençà, amb la seva caseta, era com un niu de somnis, prop de l'escala d'alts graons ben coberts de gessamí. En la gran quietud de la nit que naixia, m'arribaven bocins de mots de la Casa de l'Heura

Per camins de gavines i aiguamolls
records de fonts profundes em colpeixen

SANDÀLIES D' ESCUMA

L'oncle i jo ens embarcàrem, mentre els nostres familiars ens feien adéu des de la riba; havíem de fer-nos a la mar abans de la mala estació, el pare ens havia fet arribar un correu amb la trista notícia de la malaltia de Anactòria, la meva  germana pel que semblava no hi havia remei. Abans d'embarcar-nos, l' oncle encarregà a la seva muller que ofrenés un porcell a Asclepi, déu de la medicina.

Vam tenir una bona travessa, sota un cel claríssim, i sovint ens acompanyaren els salts dels dofins que perseguien bancs de peix, i les gavines d'ales de neu i de cendra.Una lluor molt petita d'esperança brillava en els ulls de la mare, mentre l'oncle visitava la meva germana i li preparava medecines; estava tan prima i enfebrada que gairebé el seu rostre em semblava desconegut,
El seu marit, molt més gran que ella, semblava un fantasma de l'Hades que voltés sense nord per la casa, mirant els seus dos infants amb una tristesa infinita.
                                                                        
                                   
  Si com ho fan les gavines

  Jo al cel em pogués alçar,
  Volaria molt  mot alt
  buscant somnis estimats.
  Els que vaig perdre a la terra
  per no saber jo volar.
M. Pau

Els corallers

La duresa, el color i la bellesa dels llocs amagats on creixia el corall van ser un dels principals reclams

perquè molts d'aquests homes emprenedors, sobretot italians i grecs, s'interessessin per aquest celenterat que, dissortadament, avui en  dia és difícil de trobar a menys de 40 o 50 metres de profunditat a les nostres costes.

 Després de l'estada a la Ciutat Comtal, els kondos s'instal··laren a Portvendres (Rosselló), uns dos o tres anys. Allà començaren a pescar corall i esponja. D'ells, precisament, es diu que van ser els pioners a introduir l'escafandre semiautònom en el nostre país.

Coralls brillants jo veig amb somnis

Escates de plata m’ acaricien la pell. 

Si pogués despertar jo no voldria.

Seguir somiant desitjaria.

I enfonsar-me en el somni.

Per sempre més.

         MªPau.

Francecs Foguet, Maria Àngels Anglada.Passió per la memòria Barcelona 2003.

Un dia i escaig abans de començar a pensar en la història del Quadern d'Aram, Maria Àngels(Anglada) veu, a la televisió francesa, el film Mayrig (<<Mare>>,  1992),  d' Henri Verneuil ,interpretat per Claudia Cardinale i Omar Sharif,  Aquest director francès,  d' origen armeni,  evoca en el film la seva infantesa: de ben petit, la família ha de fugir d'Armènia,  als anys vint,  a causa de l'amenaça turca,  i ha d' instal·lar-se a Marsella, on viuen les dificultats de la integració en un altre país i en una altra cultura.Com el cas de Quadern d' Aram,  la figura de la mare - i també de les germanes-pren un protagonisme crucial en la pel·lícula: la pobra dona va trampejant, amb un coratge exemplar, les dificultats de supervivència en una societat profundament xenòfoba.