Records

La Carmeta era la petita dels germans, la que fins l’últim  moment va cuidar dels pares,

en el pis familiar.

Els seus germans, tots dos a l’estranger, quan van faltar els pares, li van dir que fes el que volgués del pis. Ella, en aquell moment en què els camins de la vida l’ havien dut a viure sola, va decidir buscar  un apartament petit, més adequat per ella.

Llavors va haver de buidar els armaris. Va ser aleshores quan van començar a aparèixer els records.

Primer, va ser una caixa de sabates, embolcallada amb un  bonic paper de flors, amb una cinta blava, i a sobre de tot, una etiqueta en la què hi va reconèixer la lletra de la mare que deia, “Nina de la Carmeta”. Amb molt de compte, va anar desembolcallant el paquet fins arribar a la  nina  que li havien portat  els reis  quan ella tenia uns sis anys.

Recordava la il·lusió que va sentir en veure aquell capet ple de rínxols rossos, i les moltes històries que la Mariona ( que és com li deia a la nina ) i ella van viure durant els anys que van estar juntes, fins que la Carmeta va canviar l’ amistat de la Mariona per la dels amics de la colla sardanista,

Va ser llavors quan la Mariona,  amorosament ficada  a la caixa de sabates, va anar a parar dalt de l’armari.

Va seguir remenant, baixant paquets i més paquets, fins arribar al tros dels penjadors, aquells que s’han de baixar amb un ganxo llarg de  punta torçada. En un d’aquells penjadors hi va descobrir el vestit de ballar sardanes. Era el vestit que duien totes les  noies de la colla “Floretes del bosc”, això sí, molt emmidonat perquè fes la sensació de volar quan ballaven.

 El seu pensament va anar cap a la plaça del Rei, rere la catedral, on les tardes dels dimecres, tocava una cobla; És quan es trobava amb altres nois i noies de la seva colla.

Recordava  els matins dels diumenges al parc de la Ciutadella, plens de llum i d’il·lusions, també ballant sardanes.

Amb aquell vestit va participar en molts concursos sardanístics. Recordava especialment el dia de la inauguració del camp del Barça, el Camp Nou, on anava de parella amb en Jordi, el seu primer i únic xicot, amb el què,  després d’ un festeig de tres anys, es va casar.

Va ser llavors quan va trobar el seu vestit de núvia, quan els seus records es van anar  amuntegant uns a sobre els altres: el naixement dels seus fills, batejos, comunions, estudis, ampliació d’estudis dels fills a l’estranger i, per fi, els nois que decideixen no tornar a casa, es queden definitivament, l’un, a París i l’altre, a Alemanya, on la seva  carrera es més valorada.

Recorda també un dia del més de novembre de fa un any, d’ aquells que sembla que el cel vulgui plorar. En Jordi, que era molt curiós, va tenir la mala pensada d’anar a esbrinar personalment si realment els núvols ploren, i va volar cap el cel, deixant-la  sola.

És per això que la Carmeta busca un apartament petit on no hi càpiguen les rampoines acumulades en el seu pas per la vida. On només ocupin espai els records tancats dins la seva memòria. Records que li facin companyia d’ara en endavant...