El Violí d’ Auschwitz
Aquell dia hi haver una sorpresa, però, una marca de tènue color d’ esperança. Havien vingut nous obrers esclaus, per omplir les baixes. Un dels nouvinguts, que posaren al costat de la seva llitera, era un mecànic del mateix carrer, quasi un amic. En Daniel va veure als seus ulls la sorpresa i la pena en veure’l tan prim, tan demacrat. S’abraçaren plorant; la feblesa física torna més fàcils les llàgrimes. Però aviat el violer, per primera vegada al Cam dels tres Rius, va conèixer una sensació d’ alegria. L’Eva era viva, l’informà el seu veí, i estava relativament bé, L’havia vista, mentre ell feia una reparació, a la fabrica d’ uniformes militars, Si, l’Eva menjava cada dia bones llesques de pa de sègol, que la insòlita bondat del industrial li feia comprar de la seva butxaca Per els treballadors. Sovint, damunt del pa, fins i tot hi brillava una capa de margarita...o de mantega!
Enraonaven fluixet, en la nit fosca. El seu amic li donava més detalls mirant de no ferir-lo massa. Ella abans havia estat en un altre camp, però havia sobreviscut i la tenia més aviat a prop.
-Si pogués fugir i veure-la...
- Ni hi pensis-l’ advertí en freund-, Podria ser la mort per a tu.
-A veure si em deixeu dormir, vosaltres!
- Demà t’explicaré més coses, si som vius.
La curta conversa havia deixat en Daniel desvetllat. Tot i que no era gens fantasiós,
s’imaginava la seva Eva, asseguda a la màquina de cosir, les mans petitones fent córrer la roba, les cames boniques sota la màquina, movent incansables el pedal. Li agradava
més, però, de representar-se els seus llavis molsuts no damunt dels d’ell, sinó llepant la capa d’untuosa mantega sobre el pa de sègol, les beneïdes llesques gruixudes, pensava, que la farien romandre viva, que li tornarien una mica de lluïssor als ulls foscos i irisats.
No li tenia enveja; aquesta visió li llevà la desesperança, tot l’endemà treballà amb una mica de ganes de viure, altra vegada.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada