Els meus escrits han estat un petit recull de l' obra de Maria Àngels Anglada.
De la seva mà he estat a la casa de l'Heura, en el Vic de la postguerra.
Gràcies als seus escrits he conegut el genocidi d'Armènia.
He viatjat a Grècia, on he viscut una mica la vida de l'Glauca.
També m'ha fet sentir el dolor d'en Daniel en els camps d'extermini d'Auschwitz.




 De la Maria Àngels Anglada el que més em meravella es la seva imaginació; el fet que, no havent estat em molts dels llocs que descriu a les seves novel·les, et pugui transportar a ciutats i paisatges amb tanta realitat. Per mi la seva obra ha estat un bonic descobriment.


M.Pau

EL JARDÍ DE L’AVI

El meu avi patern es deia Flavi,  jardiner de la casa d’un magnat romà. Pel temps passat d’ençà que l’avi m’explicà aquesta historia, no recordo el nom d’ aquest amo, però sí recordo la pròpia història.

Com a jardiner de la casa,  pobre d’ ell que no tingués el jardí ben cuidat. A l’avi, quan parlava de les seves flors, els ulls li brillaven d’il·lusió. Tot ell, en les seves paraules, transmetia l’amor que sentia per les seves Orquídies, Roses, Petúnies o Lliris de blancor Inmaculada.

També tenia herbes aromàtiques. Te de roca, Farigola, Romaní, Espígol, etc

. L’espai del jardí on l’avi tenia aquestes flors silvestres era el lloc preferit de l’amo. Els matins que no tenia reunió amb els seus consellers li agradava passejar i olorar la fragància de totes i cadascuna d’aquestes flors. Un dia, un pobre esclau, per fugir d’uns soldats que el perseguien, saltà la tàpia del jardí, amb tan mala sort que va anar a parar en el tros de les herbes aromàtiques. El pes del seu cos al caure va aixafar part de les flors.

L’avi, en veure la desfeta, es va esverar. Sabia que aquell matí l’amo baixaria al jardí. Ràpidament va tenir  una pensada, tapà el desastre amb una rica tela de vellut vermell, i quan l’amo li preguntà perquè estaven les flors tapades, l’avi va dir:  –senyor, veient el molt que us agrada l’aroma d’ aquestes flors he pensat impregnar el vellut amb la seva olor; desprès donaré la roba al sastre de la cort perquè faci una túnica a sa senyoria-. L’amo, molt cofoi, s’ho va creure i encara va obsequiar a l’avi amb una moneda de plata per la bona pensada que havia tingut

 M.Pau

primavera

 Records

La Carmeta era la petita dels germans, la que fins l’últim  moment va cuidar dels pares,

en el pis familiar.

Els seus germans, tots dos a l’estranger, quan van faltar els pares, li van dir que fes el que volgués del pis. Ella, en aquell moment en què els camins de la vida l’ havien dut a viure sola, va decidir buscar  un apartament petit, més adequat per ella.

Llavors va haver de buidar els armaris. Va ser aleshores quan van començar a aparèixer els records.

Primer, va ser una caixa de sabates, embolcallada amb un  bonic paper de flors, amb una cinta blava, i a sobre de tot, una etiqueta en la què hi va reconèixer la lletra de la mare que deia, “Nina de la Carmeta”. Amb molt de compte, va anar desembolcallant el paquet fins arribar a la  nina  que li havien portat  els reis  quan ella tenia uns sis anys.

Recordava la il·lusió que va sentir en veure aquell capet ple de rínxols rossos, i les moltes històries que la Mariona ( que és com li deia a la nina ) i ella van viure durant els anys que van estar juntes, fins que la Carmeta va canviar l’ amistat de la Mariona per la dels amics de la colla sardanista,

Va ser llavors quan la Mariona,  amorosament ficada  a la caixa de sabates, va anar a parar dalt de l’armari.

Va seguir remenant, baixant paquets i més paquets, fins arribar al tros dels penjadors, aquells que s’han de baixar amb un ganxo llarg de  punta torçada. En un d’aquells penjadors hi va descobrir el vestit de ballar sardanes. Era el vestit que duien totes les  noies de la colla “Floretes del bosc”, això sí, molt emmidonat perquè fes la sensació de volar quan ballaven.

 El seu pensament va anar cap a la plaça del Rei, rere la catedral, on les tardes dels dimecres, tocava una cobla; És quan es trobava amb altres nois i noies de la seva colla.

Recordava  els matins dels diumenges al parc de la Ciutadella, plens de llum i d’il·lusions, també ballant sardanes.

Amb aquell vestit va participar en molts concursos sardanístics. Recordava especialment el dia de la inauguració del camp del Barça, el Camp Nou, on anava de parella amb en Jordi, el seu primer i únic xicot, amb el què,  després d’ un festeig de tres anys, es va casar.

Va ser llavors quan va trobar el seu vestit de núvia, quan els seus records es van anar  amuntegant uns a sobre els altres: el naixement dels seus fills, batejos, comunions, estudis, ampliació d’estudis dels fills a l’estranger i, per fi, els nois que decideixen no tornar a casa, es queden definitivament, l’un, a París i l’altre, a Alemanya, on la seva  carrera es més valorada.

Recorda també un dia del més de novembre de fa un any, d’ aquells que sembla que el cel vulgui plorar. En Jordi, que era molt curiós, va tenir la mala pensada d’anar a esbrinar personalment si realment els núvols ploren, i va volar cap el cel, deixant-la  sola.

És per això que la Carmeta busca un apartament petit on no hi càpiguen les rampoines acumulades en el seu pas per la vida. On només ocupin espai els records tancats dins la seva memòria. Records que li facin companyia d’ara en endavant...

El Violí d’ Auschwitz

Aquell dia hi haver una sorpresa, però, una marca de tènue color d’ esperança. Havien vingut nous obrers esclaus, per omplir les baixes. Un dels nouvinguts, que posaren al costat de la seva llitera, era un mecànic del mateix carrer, quasi un amic. En Daniel va veure als seus ulls la sorpresa i la pena en veure’l tan prim, tan demacrat. S’abraçaren plorant; la feblesa física torna més fàcils les llàgrimes. Però aviat el violer, per primera vegada al Cam dels tres Rius, va conèixer una sensació d’ alegria. L’Eva era viva,  l’informà el seu veí, i estava relativament bé, L’havia vista, mentre ell feia una reparació, a la fabrica d’ uniformes militars, Si, l’Eva menjava cada dia bones llesques de pa de sègol, que la insòlita bondat del industrial li feia comprar de la seva butxaca Per els treballadors. Sovint, damunt del pa, fins i tot hi brillava una capa de margarita...o de  mantega!

   Enraonaven fluixet, en la nit fosca.  El seu amic li donava més detalls mirant de no ferir-lo massa. Ella abans havia estat en un altre camp, però havia sobreviscut i la tenia més aviat a prop.

  -Si pogués fugir i veure-la...

 - Ni hi pensis-l’ advertí en freund-, Podria ser la mort per a tu.

  Un company rondinà.                                                                   

 -A veure si em deixeu dormir, vosaltres!

 - Demà t’explicaré més coses, si som vius.

La curta conversa havia deixat en Daniel desvetllat. Tot i que no era gens fantasiós,

s’imaginava la seva Eva, asseguda a la màquina de cosir, les mans petitones fent córrer la roba, les cames boniques sota la màquina, movent incansables el pedal. Li agradava

més, però, de representar-se els seus llavis molsuts no damunt dels d’ell, sinó llepant la capa d’untuosa mantega sobre el pa de sègol, les beneïdes llesques gruixudes, pensava, que la farien romandre viva, que li tornarien una mica de lluïssor als ulls foscos i irisats.

No li tenia enveja; aquesta visió li llevà la desesperança, tot l’endemà treballà amb una mica de ganes de viure, altra vegada.

El violí de Auschwitz

Negativa de Rascher a utilitzar, en els experiments per elevar la temperatura dels presos congelats

  amb aigua quasi gelada, una presonera d’aspecte <<nòrdic>>-1943.

Van ser posades a la meva disposició quatre dones per a recuperar la temperatura dels presos a través de la calor animal; procedien del camp de concentració d’Ravensbrück.

  Una d’ aquestes dones presenta caràcters racials totalment nòrdics: cabell ros, ulls blaus, forma del cap i del cos. Té 21 anys i 3/4.

    A la meva objecció pel fet de que s’havia presentat voluntària per el bordell, amb va dir: <<Més valen sis mesos de bordell que sis mesos de camp>>.  M’explicà estranys detalls del camp de R., Confirmats per altres dones i el vigilant que les que l’acompanyava.

    Repugna a la meva sensibilitat racial el fet que es posi a la disposició de presos ètnicament inferiors, com a prostituta, una noia de físic ben nòrdic. Tal volta amb una tasca adequada  hom podria tornar-la al bon camí.     És per aquesta raó que em nego a usar-la en els experiments i adreço aquest informe al comandant del camp i a l’ajudant del Reichsführer SS.

     

  Dr.S.Rascher

<<E VINC EN LLOC ON TOTA LLUM ÉS MORTA>>

<<SOJORNANT EN TENEBRES I A L’OMBRA DE LA MORT

<<ENCADENATS PER LA MISÈRIA I PEL FERRO>>

El violí d’Auschwitz (1994)

 Tercer dels horitzons de Maria Àngels Anglada, el de la dimensió crítica i el compromís solidari amb els febles, sense que la nova perspectiva suposi haver de bandejar els punts d’una sensibilitat que viatja prop del confort líric de la poesia i entaula diàlegs amorosos amb el món de la música.

Daniel, el protagonista d’El violí d’Auschwitz, és un jueu de Cracòvia, violer d’ofici, tancat al camp d’extermini nazi on declara, per aproximació i per mirar de salvar la vida, que és fuster. 

Però quan els alemanys descobreixen que és luthier, es troba, per mor d’una juguesca a vida o mort, en el repte d’haver de construir un violí tan bo com un Stradivarius.      

                                                      

La construcció del violí, que a la llarga servirà per convertir-lo en supervivent, esdevé el símbol més poderós i magnífic de la novel·la: la música contra la barbàrie, el contrast radical entre la bellesa creada per les mans del luthier i l’horror de sobreviure en la cruel insensatesa d’Auschwitz.

  

  Formulari per a càstigs i assots-1942
Arrest:
Primera classe (normal)
    Fins a tres dies. Catre de fusta. Alimentació, pa i aigua.
    Menjar complet cada quatre dies.

Segona classe (amb agreujants):
   Fins a 42 dies. Cel·la fosca. Catre de fusta. Alimentació:
   Com a la primera classe.

Tercera classe (rigorós)
  Fins a 3 dies. Sense possibilitat de seure ni ajeure’s.         

 Cel·la  fosca. Alimentació: com les classes anteriors.
 Càstig corporal. Nombre d’assots: 5, 10, 15, 20, 25.
  Instruccions; Primer de tot, revisió mèdica.
 Els assots s’aplicaran amb un fuet de cuir i seguits, i  comptarà          cadascun d’ells. Queda prohibit despullar o  desvestir
algunes parts del cos, La persona no serà lligada, 
sino que s’ajaurà en un banc.
Només se la fuetejarà als malucs i el cul.

Segell:  Oficina d’ Administració i Economia de les SS.