EL JARDÍ DE L’AVI

El meu avi patern es deia Flavi,  jardiner de la casa d’un magnat romà. Pel temps passat d’ençà que l’avi m’explicà aquesta historia, no recordo el nom d’ aquest amo, però sí recordo la pròpia història.

Com a jardiner de la casa,  pobre d’ ell que no tingués el jardí ben cuidat. A l’avi, quan parlava de les seves flors, els ulls li brillaven d’il·lusió. Tot ell, en les seves paraules, transmetia l’amor que sentia per les seves Orquídies, Roses, Petúnies o Lliris de blancor Inmaculada.

També tenia herbes aromàtiques. Te de roca, Farigola, Romaní, Espígol, etc

. L’espai del jardí on l’avi tenia aquestes flors silvestres era el lloc preferit de l’amo. Els matins que no tenia reunió amb els seus consellers li agradava passejar i olorar la fragància de totes i cadascuna d’aquestes flors. Un dia, un pobre esclau, per fugir d’uns soldats que el perseguien, saltà la tàpia del jardí, amb tan mala sort que va anar a parar en el tros de les herbes aromàtiques. El pes del seu cos al caure va aixafar part de les flors.

L’avi, en veure la desfeta, es va esverar. Sabia que aquell matí l’amo baixaria al jardí. Ràpidament va tenir  una pensada, tapà el desastre amb una rica tela de vellut vermell, i quan l’amo li preguntà perquè estaven les flors tapades, l’avi va dir:  –senyor, veient el molt que us agrada l’aroma d’ aquestes flors he pensat impregnar el vellut amb la seva olor; desprès donaré la roba al sastre de la cort perquè faci una túnica a sa senyoria-. L’amo, molt cofoi, s’ho va creure i encara va obsequiar a l’avi amb una moneda de plata per la bona pensada que havia tingut

 M.Pau