Poemes que enllacem amb "Quadern d'Aram"

 L’OFICI QUE MÉS M’AGRADA

Hi ha oficis que són bons perquè són de bon viure,

mireu      l’ésser fuster:

-serra que serraràs

                           i els taulons fan a miques,

i de cada suada deu finestres ja han tret.

Gronxada d’encenalls, et munten una taula;

Si ho vols, d’una nouera te’n fan un cobert.

I caminen de pla-

damunt les serradures de color de mantega.

I els manyans      oh, els manyans!

De picar mai no es cansen:

pica que picaràs i s’embruten els dits;

però fan unes reixes i uns balcons que m’encanten

i els galls de les teulades

que vigilen de nits.

I són homes cepats

com els qui més treballin.

I al dic? Oh, els calafats!

Tot el port se n’enjoia

                               car piquen amb ressò

I es diu si neix un peix a cada cop que donen

-un peix cua daurada, blau d’escata pertot.

Penjats de la coberta, tot el vaixell enronden;

veiéssiu les gavines

                            Com els duen claror.

I encara hi ha un ofici

que és ofici de festa      el pintor de parets:

si no canten abans, no et fan una sanefa,

si la cançó és molt bella deixen el pis més fresc:

un pis que hom veu al sostre

el que feien i cantaven:

tots porten bata llarga

                                de colors a pleret.

I encara més

si us deia l’ofici de paleta:

                                    de paleta que en sap

                                    i basteix aixoplucs.

El mateix fan un porxo com una xemeneia

-si ho volen

                 sense escales

                                    pugen al capdamunt;

fan també balconades que hom veu la mar de lluny

-els finestrals que esguarden tota la serralada,

i els capitells

                  i els sòcols

                                 i les voltes de punt.

Van en cos de camisa com la gent desenfeinada!

Oh, les cases que aixequen d’un tancar i obrir d’ulls!

Joan Salvat-Papasseit – Ovidi Montllor

LA FADA DE ROSES

Que bonica n'és la mar,

que bonica en nit serena!

de tant mirar lo cel blau

los ulls li blavegen.

Hi davallen cada nit

amb la lluna les estrelles,

i en son pit, que bat d'amor,

gronxades se bressen.

Tot escoltant l'infinit

sa dolça música ha apresa,

n'apar lo mirall del cel,

lo cel de la terra.

Ahir vespre la vegí

com dormia en la maresma,

com dormia cabdellant

escuma i arena.

Los coralers de Begur

coralen dins llur barqueta.

– Coralers, si m'hi voleu

fareu bona pesca.

Si voleu saber qui só,

só una fada empordanesa,

les fades del Pirineu

me diuen Sirena.–

Quan ells se tiren al fons

jo en sortia amb les mans plenes,

ells trauen rams de coral,

jo aquest ram de perles.

            Jacint Verdaguer - Canigó (1886)

Música: Jaume Arnella